Mossèn Antoni Maria Alcover Sureda és una de les persones més considerables i més discutides de la Mallorca dels segles XIX i XX, i un dels lingüistes i folkloristes més importants del nostre temps. Nat a Santa Cirga, una possessió del terme de Manacor, el 2 de febrer de 1862, ben aviat -el 1877- començà a estudiar al Seminari de Palma i tot seguit s'hi interessà per la literatura i per la llengua, a més de prendre part amb apassionament en les polèmiques religioses de l'època, en les quals s'inscriví en el sector "integrista", oposat als "mestissos", partidaris de la monarquia liberal de signe conservador. Des del 1880 col·laborà a "L'Ignorància" i el 1881 i el 1882 obtingué els seus primers premis literaris, que iniciaven una carrera que no s'estroncaria mai, a partir del 1884 començà a la premsa local les campanyes integristes que li donarien una fama de polemista terrible i incansable.

Ordenat sacerdot pel bisbe Jacint M. Cervera el 18 de desembre de 1886, fou coadjutor a la parròquia de Manacor durant un any i el 1888 el bisbe Cervera el nomenà catedràtic del Seminari, on ensenyà successivament història eclesiàstica, llocs teològics, oratòria sagrada, llengua i literatura mallorquines i història de Mallorca. Entremig, el desembre de 1890 anà al Seminari de València, on es llicencià en teologia i més endavant (1893) en dret canònic, cosa que l'allunyà -per disposició del bisbe Cervera- de les polèmiques político-religioses en les quals havia trepitjat molts ulls de poll i s'havia atret massa enemistats. El juny de 1898, el nou bisbe de Mallorca, el seu amic Pere Joan Campins i Barceló, el convertí en provisor i vicari de la diòcesi, càrrec que exercí amb coratge -i no sense maldecaps ni entrebancs- fins al 1915. D'altra banda, el 1905 esdevingué canonge magistral de la Seu de Mallorca, de la qual fou nomenat degà el 1921.

Al costat de la seva tasca sacerdotal -que completa amb la redacció de diverses obres ascètiques i de vides de sants, i fins i tot amb treballs d'arquitectura religiosa-, Alcover dugué a terme una obra ingent com a apologista i polemista, com a historiador i arqueòleg, i sobretot com a folklorista i com a lingüista, les manifestacions més valuoses de la qual són les Contarelles (1885 i 1915) i les Rondalles (a partir de 1896) que publicà amb el pseudònim de Jordi des Recó, i el Diccionari català-valencià-balear editat des del 1926, després d'una història llarga i accidentada, que podem seguir fil per randa al "Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana" (1901-1926).

La incansable dedicació de mossèn Alcover a l'enaltiment i la purificació de la llengua catalana el dugué no solament a fundar l'Obra del Diccionari amb la famosa Lletra de convit de 1901, sinó també a promoure el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), i que el convertí en un home popular arreu dels Països Catalans, president nat de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans creat per Enric Prat de la Riba (1911). Tanmateix, les seves discrepàncies amb Pompeu Fabra i amb altres membres de la secció filològica de l'Institut -fruit en bona part de la seva ingenuïtat i de la seva manca de sintonia amb la Barcelona noucentista- esclataren en una ruptura lamentable, esbombada a través de successius manifests, cada cop més violents i més desproveïts de raó, a partir de 1917.

D'aleshores ençà, Alcover, que havia estat un defensor a ultrança del pancatalanisme, de la Solidaritat Catalana, de la Lliga Regionalista, de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de totes les institucions que treballaven arreu dels Països Catalans, i un enemic igualment a ultrança del que ell anomenava, amb el seu lèxic pintoresc, el "maleït centralisme" de Madrid, es girà contra el catalanisme polític -al qual adreçà atacs duríssims dels quals només se salvà Prat de la Riba, ja mort- i contra els homes d'església catalans, als quals feia absurdes acusacions de concomitància amb els "enemics de la religió", en les quals ressorgia el seu primitiu esperit integrista de deixeble del doctor Sardà i Salvany. En canvi, féu les grans lloances dels enemics tradicionals del catalanisme, gràcies als quals obtingué una important subvenció del govern de Madrid, que li permeté de continuar l'Obra del Diccionari, malgrat el buit i fins i tot l'oposició declarada de la majoria dels seus antics amics i admiradors.

Per acabar-ho d'adobar, els anys de la Dictadura Alcover es convertí en paladí de la causa del general Primo de Rivera i arribà a l'extrem d'acceptar la càtedra de català de Pompeu Fabra, que n'havia estat desposseït per les noves autoritats, i a la poca elegància d'alegrar-se de les mesures repressives contra Fabra i contra altres representants qualificats de la intel·lectualitat catalana. Així i tot, la Dictadura "pagà" els bons serveis d'Alcover suprimint-li, el juny de 1926, la subvenció per al Diccionari, amb la qual cosa quedava desemparat i gairebé tot sol, ajudat només per l'aleshores joveníssim Francesc de B. Moll, que havia "descobert" al Seminari de Ciutadella i havia anat convertint en un filòleg que amb el temps el sobrepassaria. Però la seva força de voluntat i la seva tossuderia sense límits el dugueren a fer un esforç definitiu perquè el Diccionari esdevingués una realitat al final de l'any 1926.

Quan morí, el 8 de gener de 1932, ja havien aparegut els primers fascicles del del volum segon del Diccionari català-valencià-balear, corresponents a la lletra B, i ell mateix s'adonava que les lluites contra l'Institut d'Estudis Catalans havien resultat estèrils i contraproduents: per això es reconcilià amb Pompeu Fabra, el 1926 mateix, intentà sense resultat de reconciliar-se amb Francesc Cambó -massa orgullós per a no demostrar-li el ressentiment que covava-, permeté que el seu "delfí" Francesc de B. Moll publicàs una Ortografia mallorquina d'acord amb les normes de l'Institut (1931) i li donà plenes facultats perquè, un cop ell desaparegut, acabàs amb el cisma lingüístic i treballàs conjuntament amb l'Institut i amb els intel·lectuals mallorquins que, unànimement, estaven al costat de Pompeu Fabra i de la seva obra depuradora del català.

Extret del pròleg de Josep Massot i Muntaner del llibre d'Antoni M. Alcover "Per la llengua"