El Diccionari Català-Valencià-Balear és un inventari lexical alfabètic de la llengua catalana en 10 volums, iniciat per Antoni Maria Alcover Sureda, i redactat per ell mateix i principalment per Francesc de Borja Moll Casesnoves, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner (1943-59) i d'Aina Moll Marquès. Publicat entre el 1926 i el 1962, és una de les compilacions lexicogràfiques més importants de la Romània.

Aplega mots de la llengua oral i escrita, tant literària com col·loquial, de totes les èpoques i de tot el territori lingüístic, procedents d'enquestes sistemàtiques, realitzades en devers 300 localitats, i del buidatge de tota casta de documents. Conté un total de 160.000 veus. En els articles, es consignen testimonis documentals per ordre d'antiguitat, les acepcions remeten a les comarques o pobles d'on provenen, s'indiquen les diverses pronúncies dialectals, es proposen etimologies i es recullen refranys, locucions, frases fetes i referències al folklore i als costums; dóna també l'equivalència castellana.

El nom de l'obra respon a criteris extralingüístics, i fou adoptat per mossèn Alcover el 1918, abandonat el primitiu de Diccionari de la llengua catalana, perquè tengués una major acceptació a València i a les Balears on eren molt vives les discussions sobre la unitat de la llengua. Però hi mantengué un llarg subtítol que detalla tot l'àmbit de la llengua: Itinerari lexical i etimològic de la llengua que parlen Catalunya espanyola i Catalunya francesa, el Regne de València, les Illes Balears i la ciutat d'Alguer de Sardenya, en totes ses formes literàries i dialectals, antigues i modernes.

Així i tot, el títol actual ha estat utilitzat per moviments diversos de signe anticatalanista, sobretot a Mallorca, com a prova que mossèn Alcover no creia en la unitat del català. Va ser projectat per mossèn Alcover després que la compilació de rondalles i de cançons el féu adonar de la insuficiència dels diccionaris catalans de l'època, que no registraven molts de mots que havia inventariat en les seves recerques. Així, després de consultes a literats i gramàtics de Mallorca i de Barcelona, el 1900 publicà la Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana, en què feia una crida per obtenir col·laboradors, que tingué un gran ressò.

El 1901, començà a sortir el Bolletí del diccionari de la llengua catalana, publicació mensual per mantenir el contacte entre els col·laboradors i per fomentar-ne l'entusiasme. S'arribaren a arreplegar més de tres milions de cèdules lexicogràfiques trameses pels col·laboradors. Així i tot, les diferències entre mossèn Alcover i la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans provocaren una greu crisi en l'obra del Diccionari i la privaren de moltes ajudes imprescindibles, a pesar d'un ajut posterior del govern espanyol.

El 1920, Francesc de Borja Moll en va ser nomenat secretari, el 1924 començà la redacció definitiva i entre el 1926 i el 1932 en sortí el primer volum, amb l'ortografia personal de mossèn Alcover, oposada a la de l'Institut. Mort aquest (1932), Moll es féu càrrec de l'obra, enmig de grans dificultats econòmiques. No obstant, el 1935, aparegué el segon volum, ja amb l'ortografia oficial a partir de la lletra c. Després de la Guerra Civil, se'n suspengué la publicació però continuà la redacció, i els vuit volums restants s'editaren entre el 1950 i el 1962, en bona part gràcies a la comissió patrocinadora creada el 1949, presidida a Mallorca per Maria Antònia Salvà, que, amb les organitzades a Barcelona i a València, aconseguí d'esborrar el mal record de les disputes alcoverianes i de recaptar subscriptors suficients per acabar l'empresa i reeditar, millorats, els dos primers volums (1964-68).

Extret de l'article de Gabriel Seguí Trobat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca