RONDALLES MALLORQUINES. Denominació amb què es coneix popularment l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó, de mossèn Antoni M. Alcover. En conté més de quatre-centes i és una de les col·leccions més extenses en llengua catalana.

El 1879, influït pels Cuentos d'Antonio de Trueba, mossèn Alcover es posà a escriure narracions del mateix to, en castellà, però d'ambient mallorquí. Les orientacions de Josep Miralles Asbert, primer, i més tard, el tracte amb literats i erudits mallorquins, com Tomàs Aguiló, Gabriel Llabrés, Josep Maria Quadrado o Gabriel Maura, li feren descobrir les possibilitats literàries del català.

El 1880, publicà a L'Ignorància la primera rondalla, Es jai de sa barraqueta, i, el 1885, n'inclogués cinc al volum Contarelles. El 1886, s'edità el primer volum de l'Aplec, al qual en seguiren dotze més, alguns dels quals conegueren tres edicions. El darrer es publicà el 1931. Mort l'autor (1932), Francesc de Borja Moll en continuà la publicació, redistribuint les rondalles en vint-i-quatre volums i incorporant-n'hi d'altres que no s'hi havien inclòs. Han estat il·lustrades primer pels germans Josep i Francesc de Borja Moll i després per Miquel Salvà i Ramon Cavaller.

Des de 1880 fins a 1931, ja havien aparegut rondalles a bona part de la premsa de Mallorca (L'Ignorància, Es Pagès Mallorquí, Museo Balear, La Voz de Sóller, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana o Mallorca Dominical) i també a la de Barcelona (La Tradició Cat alana, Catalunya o Arxiu de Tradicions Populars). El 1931, a proposta de Leo Spitzer, Antoni Maria Alcover redactà i publicà a la Zeitschrift für romanische Philologie l'article Com he fet mon Aplec de Rondaies Mallorquines, en què exposà la motivació, d'arrel romàntica, que el va empènyer a recopilar les rondalles, el criteri i les normes amb què va fer la replega, els elogis i les censures que va rebre l'Aplec i el mètode de feina que seguia: feia contar la rondalla a una persona que la sabés per tradició oral i n'anotava en una llibreta una primera una primera redacció, de vegades ja prou elaborada. Després -i aprofitant, si s'esqueia, les diferents versions que n'havia replegat- l'elaborava literàriament, amb un llenguatge molt ric i un estil expansiu, abundós de repeticions i de sinònims, hiperbòlic, grotesc i profundament arrelat en la realitat mallorquina.

De fet, el llenguatge i l'ambientació insular proporcionen l'empremta de mallorquinitat a les rondalles, ja que aquestes narracions són comunes a molts de països de l'àmbit eurasiàtic. Mossèn Alcover, doncs, no és el creador de les rondalles mallorquines, sinó un recolector i un reelaborador d'aquest llegat narratiu.

Les rondalles de mossèn Alcover varen tenir una gran acceptació entre el públic mallorquí i també entre filòlegs i literats d'altres països. Durant molts d'anys pràcticament varen ser l'única via d'accés a la llengua catalana que tengué el públic mallorquí.

Extret de l'article de Jaume Guiscafrè Danús a la Gran Enciclopèdia de Mallorca